AVUI FOSQUEJO MORTA/EL SILENCI PLOU SOBRE LES PEDRES DE MARIAN RAMÉNTOL SERRATOSA I CESC FORTUNY I FABRÉ

Avui fosquejo morta/ El silenci plou sobre les pedres

Marian Raméntol Serratosa/ Cesc Fortuny i Fabré

Ed. Alvaeno, 2013

63+63 pàgines

12 euros

Es difícil trobar un poemari que reflecteixi bé dues veus contraposades que, a la vegada, es complementen. Un amic em deia que Marian Raméntol i Cesc Fortuny eren como una mena de ying i yang poètic. Una simbiosi de l´un cap l´altre. I es veritat. Ambdós autors, que comparteixen llibre, a la vegada complementen les seves veus. No resulta estrany donat que la seva contribució a la poesía, música i cultura en general ja es reconeix a Barcelona ciutat i potser a Catalunya. El llibre que ve distribuit per un inrevés estructual – ja m´entendrà qui l´ha tingut a les seves mans- ve prologat per l´Eduardo Moga. Un pròleg que mereix una especial atenció doncs no es limita a donar complaença als autors, tracta de fer una anàlisi acurada i a la vegada apropar les seves poètiques. Un exercici gens fàcil.

De la poética de la Marian Raméntol destaco una certa sensualitat, però no una sensualitat comú, és una sensualitat conreada a l´espai, als buits del cos. La contínua al.lusió als nostres forats corporals i a vegades a la nostra buidor (p. 18):

“Si la paraula es bomba,

obre-li el ventre

per tal que el discurs no perdi el cap”

O també (p.23):

“Avui fosquejo morta, morta com la nit

que s´escola pel desguàs, molt endins,

amb el silenci regalant per l´esfinter”

En destaco un troç més però de ben segur podria posar més exemples (p.25):

“ben humit a l´eixida de la meva claveguera,

i et prometo que tornaré a fecundar-me”

I també en aquesta sensualitat ens trobem amb l´aigua, líquid elemental i fonamental (p.27):

“L´aigua baixa plena,amb el teu nom”

I també (p.28):

“Les dents menudes de l´aigua

em sancionen”

I (p. 36):

“Una absència innavegable

em mira des del penja-robes”

Poemes en general molt breus amb imatges potents i visuals, son com senyals punyents que esgarrapen i t´obliguen a continuar.

Son comuns alguns recursos estilístics com la paradoxa i les sinestèsies (p. 45):

“Amb les corbes suspeses i els ulls inflats,

plous àridament sobre el solatge”

Un estudi curós de les paraules i del llenguatge.

Per contra en Cesc Fortuny planteja una veu més dura, probablement més violenta poèticament (p. 10):

“ Fins i tot la terra ens vol morts,

suaus com un tros de carn picada”

I les seves paraules, moltes vegades d´una escatologia arrelada a la terra, sonen no ja punyents, inclús els seus sentiments son desagradables donat que ens plantegen la disjunció de pensar en nosaltres mateixos com una forma de viure (p. 12):

“ arraulit a la seva fredor,

on els mots tenen mamelles

com una gola passiva

que em retorna a la matriu”

Mare terra engendradora, mare terra que ens ho dona tot i on nosaltres li retornem tot (p. 14):

“ets com el vi, begut  a la força,

com l´orina de la terra”

Els poemes de Cesc Fortuny son, a vegades, narratius: Infeliç, la sal anuncia les meves petjades, A la terra del mirall, El mercuri que crei a les algues dels meus dintres, etc…

I altres la seva prosa s´enteranyina i acabo recordant, com també ho fa l´Eduardo Moga, alguna cosa d´en Vicente Aleixandre (p. 23) malgrat la distancia i el temps.

També la insistència en lo primigeni, en els líquids que dónen vida (p. 27):

“una lleterada vegetal que em clava les arrels a la boca”

I, al mateix poema:

“on creixen els cabells de la tarda, i s´alleten”

És la poesía de Cesc Fortuny una poesia que desasoga, que no permet descans algú. A vegades captem un cert surrealisme (p.35):

“El penis és un fantasma líquid i superflu”

O també (p. 38):

“Sóc l´epilèpsia del llampec”

Paraules dures com si no hi hagés remei (p. 47):

“La gent que no sap avorrir-se,

es torna imbécil”

Curiosament el darrer vers diu (p. 61):

“la llum del perdó està trencada”